Fa 1 any que som "amics"

© Clearly Ambiguous

Sense saber ben bé quin dia vam engegar aquest observatori, el cert és que, durant el mes de novembre de 2010, van aparèixer "els Amics de la Lletja" a Internet.
En un any les coses tot ha canviat... tot? No! Recordant els còmics d'Astèrix, els irreductibles gals socialistes comandats per Àngel Ros segueixen mantenint el seu oasi que suposadament és d'esquerres enmig d'una marea blava catalana i espanyola que s'ha consumat en tancar-se el cicle d'eleccions municipals, autonòmiques i estatals.
En aquest any de vida ens segueix més gent del que pensàvem i molta més dels que esperaven que fóssim quatre arreplegats. Però no només ens segueixen sinó que, a més, han opinat sobre el que han volgut, tant a favor com en contra, sense que ningú els posés cap filtre, i hem procurat respondre a tothom sempre que hem pogut.
Als que ens doneu suport, sapigueu que la nostra "amistat", de moment, no té fi. Als que ens envieu comentaris negatius, no deixa de sorprendre'ns aquesta idea d'insistir que formem part de l'oposició. A aquests que pensen que ens han calat caldria que es fessin dues preguntes:
· La primera, de quina oposició parlem? Perquè als Amics de la Lletja ens fa la sensació que, a Lleida, no n'hi ha. Qui planta cara a Ros? CiU amb Zaballos? Un candidat independent imposat des de la direcció de Barcelona que no ha caigut gens bé a les bases? El PP amb Inma Manso? O els desapareguts del consistori d'Esquerra i Iniciativa? L'únic que veiem que fa l'oposició és escriure com a columnistes al diari Segre com si fossin grans escriptors parlant de temes d'actualitat. Han oblidat que la gent els va votar per alguna cosa més?
· La segona, tant difícil es fa creure que la ciutadania no és idiota i veu el que està passant a Lleida sense haver de tenir cap carnet? Els que vam crear els Amics de la Lletja no formem part de cap partit polític. Ara bé, això no vol dir que qui ens segueix no ho sigui. És més, tenim uns quants socialistes que, desenganyats o encuriosits, estan a l'aguait del que diem. Alguna cosa deu voler dir tot plegat.¹
Que sapigueu que no estem sols. No som els únics que denuncien el festival de la despesa municipal carregada amb un exacerbat populisme una i altra vegada. I això té dues lectures: una positiva, perquè vol dir que als lleidatans no se'ls enganya inaugurant a tort i a dret mentre se'ls apuja l'IBI d'amagat; l'altra negativa, no hi ha manera que això canviï, per això l'espelma la posem amb un fons negre. La "garantia de futur" que ens espera promet ser molt dura.

¹ I si encara us queda algun dubte, us recomanem que llegiu la secció Qui som? d'aquest bloc.

Esta casa es una ruina

Nova estrena a la FilmoLletja:

"Esta casa es una ruina"

Les peripècies de dues persones que han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes.

Oferta pels Amics de la Lletja: vine a veure-la i obtindràs bonificacions per comprar bons de deute de la Paeria.

Garantia de futur... laboral?

A l'alcalde de Lleida, Àngel Ros¹, li agrada molt parlar de l'educació i la formació com a "garantia de futur". És curiós com s'entesta a repetir una i altra vegada aquest afegitó que, en essència, no vol dir absolutament res.
Si agafem la "garantia de futur" en sentit literal podem assegurar que futur ja està garantit, perquè el temps no depèn de ningú. Ara bé, si Ros ho diu en sentit metafòric, parlem-ne, perquè llavors vol dir que amb l'educació i la formació els lleidatans podran cobrir les seves necessitats econòmiques, laborals i socials. I a més, garantit.
Suposant que els lleidatans compleixen la seva part de tracte, què els ofereix Lleida per al seu futur? D'acord amb l'obra de govern de la Paeria dels darrers anys, s'ofereixen diverses sortides: una, la de treballador de la construcció, especialista en reformar places i carrers; una altra, la de pintor, sobretot en color blau; i una tercera, per exemple, en el gran PCiTAL², on els titulats treballen més hores de les estipulades en el seu contracte per poc més del salari mínim. Es podria incloure també la de pilot d'avió a Alguaire o la de taquiller/a de la Lletja, però les ofertes de feina que poden sortir són escasses. Aquestes feines, dignes totes elles, són de baixa qualificació -i per tant, menys remunerades- i no requereixen d'una formació com la que tenen titulats, graduats, llicenciats, enginyers o els que es dediquen a fer cursos o plans d'ocupació o tots aquestes històries que es van promovent.
La cosa no acaba aquí, perquè les noves idees de la Paeria passen per obrir un gran centre comercial a les Basses d'Alpicat. Així tots aquests lleidatans que s'han format durant tants anys podran treballar de dependents en petites botigues allunyades del centre urbà i faran la competència al petit comerç, tradicional i de proximitat, de la ciutat. Tant se val que la conselleria d'Empresa i Ocupació els negués la llicència -se'ls denuncia i ja està- o que empreses com IKEA ni tan sols contemplin Lleida com un emplaçament per obrir-hi un establiment. Tant se val perquè la idea és, un cop més, el populisme d'inaugurar una nova obra i vanagloriar-se d'haver creat un munt de llocs de treball.
És aquesta la seva garantia de futur, alcalde? Si el que es tracta és de crear ocupació, encara que sigui prioritzant quantitat enfront de qualitat, cal dir les coses pel seu nom, i no escriure discursos prefabricats plens de frases entusiastes però buides de contingut. Segurament, com que ni és tan mediàtic ni dóna vots, no interessa.

¹ O, en el seu defecte, el funcionari públic -pagat pel contribuent- que es dedica a escriure en nom d'ell.
² Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida.

Quan érem rics: l'Aeroport de Lleida-Alguaire

El passat diumenge 9 d'octubre el programa "Salvados" de Jordi Évole (més conegut com el follonero) va parlar de les grans infraestructures realitzades a Espanya durant els darrers anys abans de la crisi. Dins del programa (que va aconseguir ser Trending Topic al Twitter amb el hashtag #cuandoeramosricos) una part important va ser dedicada a l'Aeroport de Lleida-Alguaire. El que podia haver sigut un altre èxit del populisme mediàtic de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, sembla que en aquest cas no ho serà tant, malgrat que, efectivament, ha sortit en una televisió estatal i ara molts espanyols ja saben qui és i a que es dedica.
Analitzant en profunditat el vídeo, la primera dada que apareix és el cost de l'aeroport: 100 milions d'euros (16.386.000.000 de pessetes, senyora!), uns 10 milions més del que els Amics de la Lletja van denunciar fa menys d'un any en el seu vídeo, pagats íntegrament per la Generalitat. Tot seguit, Évole es troba amb Xavier Fageda, que a més de professor de Política Econòmica de la UB, és autor del llibre "Aeroports i Poder", per tant, una persona autoritzada per donar la seva opinió i aportar xifres creïbles. Quines xifres dóna Fageda? Doncs que actualment hi ha quatre vols setmanals, amb subsidi. A més, s'està ampliant per acollir vols que no estan dins dels acords de Shengen. Fageda conclou que, per fer-lo rendible, l'aeroport hauria de tenir al voltant de mig milió de passatgers a l'any i que el cost de manteniment anual oscil·la entre el mig milió i el milió d'euros anual. Indignant.

Després de comptar els passatgers d'un vol (una escena impagable), Évole decideix trucar Ros. Una conversa telefònica, sens dubte, molt interessant. Atenció a les respostes de l'alcalde:

«Este aeropuerto, el lunes, martes, miércoles, no verá usted nadie nunca, para entendernos, eh. Coja toda la temporada de esquí, que son cuatro o cinco meses, y de viernes a domingo verá usted ahí colas.»
Cap problema, només cal preguntar als 20.000 usuaris que calcula Fageda que utilitzaran l'aeroport aquest any (s'enrecorda de les previsions que va fer vostè, senyor alcalde?).

A la pregunta per què l'aeroport ha passat de 16 a 4 vols setmanals? l'alcalde respon:
«Porque evidentemente las compañías de low-cost lo probaron, luego una de ellas, la más importante, pidió unas subvenciones que no se podían dar, porque hay que ser muy cuidadoso con el dinero público y no se podía aceptar lo que casi era un chantaje, se lo digo así de claro.»
Resulta curiós que Ros parli de tenir cura amb el diner públic quan precisament ell i el seu equip de govern han aconseguit que Lleida tingui un deute de més de 130 milions d'euros a finals del 2010 (això sense comptar el forat de l'EMU). Xantatges a part, malament anem si hem de subvencionar bitllets a les companyies aèries perquè es molestin a fer aterrar o enlairar algun avió per l'aeroport.

A la pregunta creu normal que les administracions públiques subvencionin el preu del bitllet a les companyies aèries? l'alcalde respon:
«Si una compañía aérea con una subvención aporta turistas, aporta negocio, puede haber una subvención.»
El problema és que ningú sap quin negoci ha portat l'aeroport a Lleida. Segur que algun esquiador ha vingut, encara que sigui per casualitat, però el negoci l'han fet Andorra i el Pirineu (forfet, restauració i allotjament, per exemple). Aquests ingressos van a parar a la ciutat, senyor alcalde?

La cara que li queda a Ros quan el follonero l'avisa que
li passa al telèfon un usuari de l'aeroport. @laSexta

A la pregunta de si una inversió de 100 milions d'euros en aquest aeroport algun dia serà rendible l'alcalde respon:
«Sí, pero fíjese: ¿usted cree que un puente algún día será rentable? ¿Cien kilómetros de autopista lo serán? ¿O una estación de metro o una estación de tren? Es que el aeropuerto en si no ha de ser un negocio rentable. Una infrastructura genera riqueza porque genera actividad.»
Genial que Ros parli de ponts, perquè a Lleida estan molt de moda, sobretot si valen més de 9 milions d'euros. No s'equivoqui, senyor alcalde, una infraestructura NO genera riquesa perquè generi activitat: una infraestructura genera riquesa quan respon a una necessitat socialment reconeguda i a una activitat empresarial potencial prèviament estudiada. Potser sí que un aeroport no ha de ser rendible, però les pèrdues que pugui generar han de ser, com a mínim, sostenibles i assumibles per l'ens governamental que les gestioni.

A la pregunta de si pogués tornar enrera en el temps, tornaria a fer l'aeroport? l'alcalde respon:
«Sí, sin ninguna duda, sin ninguna duda.»
Lamentable. Abans d'acabar la conversa, Évole intenta, sense sort, posar-li al telèfon algun usuari o passatger de l'aeroport. Llàstima, ja no hi queda ningú.

Mi gran boda en Lleida

Torna la FilmoLletja amb nous títols i el Festival de Tardor 2011.

Dels creadors d' "El pare de la nòvia" arriba "Mi gran boda en Lleida". La història de tota la parafernàlia montada a la Seu Vella de Lleida, el passat 10 de setembre, entre la filla de l'alcalde i el seu nou gendre, col·locat ara a l'Ajuntament.

L'amor és per sempre... i la seva família també!

Oferta pels Amics de la Lletja: DVD gratuït amb totes les fotografies de l'esdeveniment. No t'ho perdis!

Candidat Ros

Finalment Àngel Ros ha fet públic el que tothom a Lleida ja sabia des de feia temps: que vol liderar el PSC.
Ros ho anunciava curiosament en l'estrena del nou programa de Josep Cuní a 8tv "8 al dia", esguerrant l'exclusiva d'alguns mitjans de comunicació més o menys afins a la causa socialista.
No obstant això, sorprèn com han reaccionat els periodistes i contertulians catalans a aquesta notícia. Els primers s'han interessat més per saber quin sector representa i amb quins noms propis i suports compta, i els segons han parlat de conceptes com seny, valentia i decisió.
És notòria la desconeixença que tenen de l'alcalde de Lleida tots aquests comunicadors que només parlen d'allò que succeeix a Barcelona i rodalies. Només així s'entén que parlin en aquests termes i avalin el seu lideratge en funció d'una majoria absoluta revalidada en les darreres eleccions municipals.
I, mentrestant, s'enreden en debats estèrils sobre què és i cap on va el progressisme i el catalanisme dels socialistes.¹
És una llàstima que en cap moment s'hagi parlat de la gestió d'Àngel Ros com alcalde, i més concretament, de la seva gestió econòmica. L'única crítica, i lleugera, que s'ha pogut escoltar és sobre la seva condició de catòlic practicant de missa diària i la prohibició de la burca, i aquestes referències, en el context actual de crisi econòmica global, importa un rave als ciutadans.
Per què ningú ha aprofitat l'avinentesa per preguntar-li a Àngel Ros sobre el deute real de la ciutat de Lleida al que ha arribat durant el seu mandat? Una factura de 130 milions d'euros (reconeguts, perquè en son més) no és motiu suficient per recriminar alguna cosa? És aquest el líder que els socialistes esperen que governi la Generalitat?
És molt fàcil guanyar unes eleccions per majoria absoluta quan es construeixen sense cap control una quantitat indecent d'infraestructures de dubtosa viabilitat econòmica. Així els votants acaben votant un alcalde que "ha fet moltes coses", però el que no saben és el forat que deixa aquest festival de la despesa.
Això és seny? Cada cop més gent a Lleida fa dies que d'això en diu populisme. Populisme de prohibir la burca i el nicab no pas per convicció d'afrontar un problema, sinó per ser el primer alcalde en fer-ho i així sortir a totes les televisions. Passa el mateix amb els debats de Lleida TV, on tots els convidats es barallen per veure qui pot adular més i millor l'alcalde. I ara, amb l'eufòria d'ésser el flamant primer convidat del nou programa de Josep Cuní, fa aquest anunci gratuït que li ha garantit ser portada a tots els diaris catalans l'endemà.
Però amb el fervor d'aquest protagonisme mediàtic Àngel Ros s'ha creat ell sol un problema, perquè va dir que compliria el seu mandat com alcalde. Si, per estrany que sembli, acaba sent escollit primer secretari general del PSC, es fa molt difícil pensar que pugui compatibilitzar ambdós càrrecs tant alegrement. No es descabellat, aleshores, imaginar que opti per plegar de l'alcaldia (perquè el partit li ho demana) i, seguint els costums que tenen els socialistes quan es tracta d'un ajuntament, deixar un hereu (o una pubilla) amb tots els instruments governamentals per auto-promocionar-se i assegurar-se guanyar de nou les eleccions.
Curiós candidat en Ros. Si guanya les primàries començarà incomplint allò que va dir, per exemple, als lleidatans.

¹ El progressisme fa anys que és un concepte d'autocomplaença d'ells, que són els que progressen realment, i el catalanisme és un sofisma per fer creure a la ciutadania catalana que són quelcom diferent al PSOE, quan a Madrid sempre acaben acatant la disciplina de vot.

"No sin mi burka" (d'una amiga ben maca)

Sóc una dona, em considero feminista i no m'agrada que es tracti les dones com si fossin objectes, utilitzant-les per obtenir vots en un intent de rendibilitzar les problemàtiques que envolten algunes dones. Aquesta és una forma de convertir-les en objectes.
No m'agrada tampoc que es pressuposi "misèria femenina" en totes les dones, mirant-les com si fossin víctimes permanents, indefenses, infantilitzades, necessitades de guia i tutoria.
A l'últim, una altra de les coses que tampoc m'agrada és que la gent que treballa per resoldre els problemes amb els quals sí que conviuen algunes dones no tinguin un coneixement mínimament profund sobre aquestes realitats.
En el cas del tema que ens ocupa, la prohibició de l'ús del burca en espais públics, es dóna la intersecció d'aquestes tres actituds respecte a les dones.
Per un cantó, se'ns transforma en objectes amb què confeccionar una campanya publicitària, l'objectiu de la qual és maximitzar el nombre de vots possibles a favor. La defensa dels drets i llibertats de les dones es converteixen en el seu principal argument publicitari.
Aquesta defensa es sosté, per això, en la vulneració d'aquests drets i llibertats esmentats abans, perquè pressuposa superioritat amb respecte les dones, i si aquestes són immigrants, el sentiment de superioritat s'aguditza. El discurs explícit és una apologia d'igualtat entre els sexes, però el discurs ocult, la base, el conforma la creença que les dones són sers dèbils, incultes, mancats de consciència i de sentit comú que clamen per ser rescatades per algú que sàpiga com i cap on cal encaminar les seves vides.
El discurs que sosté la prohibició de l'ús del burca en espais públics no fa visibles les dones, no els hi dóna la paraula, sinó que tornar a parlar per elles i les obliga a fer el que creuen que per elles és el millor.
Sense qüestionar si en l'ús del burca hi ha una ideologia de gènere que sustenta la dominació de les dones, em pregunto si, en l'actitud paternalista de prohibir-ne el seu ús "pel seu bé", no s'amaga la mateixa ideologia patriarcal que autoritza a uns pocs a decidir, per totes, com hem de viure les dones.
La manca de coneixement, segurament motivada per una manca d'interès real per aquesta problemàtica en concret i per les dones en general, porta a la classe política a adoptar mesures que, en lloc d'ampliar espais de llibertat per les dones, els retalla.
No cal esforçar-se massa per concloure que, si a les dones que es veuen obligades a emprar el burca per una opressió real exercida sobre elles, són obligades ara a deixar d'emprar-lo en espais públics, el resultat no serà deixar d'emprar el burca, sinó deixar d'utilitzar els espais públics.
Nefasta política que, en el nom de la causa de les dones, aconsegueix augmentar la seva invisibilitat.

El pare de la nòvia

Ara que arriba l'estiu iniciem el cicle de Cinema de Frescos amb el títol:
EL PARE DE LA NÒVIA
La història d'un alcalde que assegura el futur d'una filla col·locant al gendre a l'Ajuntament. Què no faria un pare per una filla?

Oferta pels Amics de la Lletja: Amb cada entrada, una invitació per a la boda de la filla de l'alcalde.

La plaça de Ricard Viñes, de populista a popular

@Herminia Sirvent

Encara no fa ni un any que l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, en el seu enèsim projecte de remodelació de la ciutat, inaugurava, tot cofoi i radiant, la nova plaça de Ricard Viñes.
La notícia publicada al web de l'Ajuntament de Lleida és, si més no, curiosa. Més enllà de les faltes ortogràfiques, gramaticals i una desmesurada lloança de les virtuts de l'obra, omet uns quants detalls importants.
En primer lloc, el cost de l'obra: 3.500.000 € (582.351.000 pessetes senyora!) és una despesa totalment discutible si tenim en compte que va començar a construir-se quan la crisi ja havia començat.¹
En segon lloc, perquè en cap moment es menciona el que va suposar 18 mesos d'obres per tot els veïns i comerciants del barri. Cal sumar-hi els problemes de trànsit que han afectat, afecten i afectaran la mobilitat pel centre de Lleida, donat que la suposada disminució de vehicles per la zona ha repercutit en l'augment d'altres vies, com ara el Passeig de Ronda i els carrers que desembocaven a la cruïlla de Balmes, Rovira Roure i Prat de la Riba, que ara es dediquen a donar voltes pels carrers Vallcalent i Magí Morera, per mencionar dos exemples flagrants.
Respecte al pàrquing no es menciona que el desnivell de les rampes que hi donen accés excedeix el màxim permès legalment i, a més, esdevé un repte per tots aquells usuaris que han de mantenir el cotxe aturat quan es troben un semàfor vermell just acabar la rampa.
També trobem a faltar aquella estàtua que hi havia abans, que es va dir que es mantindria i que era el vertader símbol de la plaça, no pas els quatre tòtems que hi ha ara. Tot això unit a un disseny de gust dubtós, amb uns bancs força incòmodes i una gespa, escassa, amb tendència a inundar-se sovint i que condiciona les terrasses dels bars.

@Segre.com

Feta aquesta reflexió, el senyor Àngel Ros no deu estar tan content amb la plaça que va inaugurar en el seu moment ara que s'ha convertit en el símbol i punt neuràlgic dels indignats i acampats lleidatans.
La premsa catalana ha parlat molt més d'aquesta plaça arran de l'#acampadalleida i del desallotjament dels mossos d'esquadra (ordenat per Felip Puig i demanat per Àngel Ros, que ningú ho oblidi) que no pas quan va inaugurar-se. Aquesta és la imatge que quedarà en l'imaginari col·lectiu dels lleidatans i dels joves d'altres indrets que hagin seguit tot aquest moviment.
A més, amb el nou disseny de la plaça, resulta que és molt més fàcil per qualsevol manifestació aïllar tot el centre de Lleida. Abans calia tallar fins a cinc vies d'accés per col·lapsar-lo. Ara, en canvi, només cal ocupar de gent tota la nova rotonda i es condiciona notablement tot el trànsit entre l'inici de Rambla d'Aragó i la cruïlla de Rovira Roure amb el Passeig de Ronda, perquè no hi ha cap alternativa al voltant que pugui absorbir el volum de trànsit que normalment circula per aquest tram.
Mala peça al teler per al populisme de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, que veurà com a partir d'ara totes les reivindicacions, justes o no, acabaran passant per la plaça on amb tant goig parlava "d’una ciutat que progressa, que respecta i recorda el seu passat, però mira amb optimisme cap al seu futur".

¹ Font: http://www.metalocus.es/content/es/blog/plaza-ricard-viñes

Martita Perón

Nou musical a la Lletja: Martita Perón.
La història d'un matrimoni de poder que tot ho comprava amb obres, diners i populisme.

Oferta pels Amics de la Lletja: entrada gratuïta i descomptes en el disc compacte de la banda sonora:  "No te'n fotis més de mi, Lleida!"

Aigua que torna directament al clavagueram

L'aigua del reg dels arbres brolla i brolla. L'alcalde Ros sembla que no està avesat al petit urbanisme. Ell i les seves 14 crosses només mostren interès pel urbanisme que és pot inaugurar.
Les lleidatanes i lleidatans també volem estalviar aigua.

Ressaca del #19J

La manifestació pacífica d'aquest 19 de juny de 2011 a la ciutat de Lleida ens ha deixat un bon regust de boca. Alguns diuen que eren quatre rastaflautes i d'altres que eren desenes de milers de persones, però tothom s'ha posat d'acord en una cosa: hi eren i segueixen sent-hi.
Les primeres acusacions són certes, en part. És evident que dins d'aquest moviment hi ha comunistes, oportunistes, utòpics, anarquistes i altra gent antisistema que estaria allí encara que fos per anar en contra del preu del cogombre (tant de moda darrerament), però no deixen de ser una minoria més dins de la pluralitat d'idees i tendències que conflueixen fins i tot en una ciutat de la mida de Lleida.
Tots estan indignats, però cadascú posa èmfasi en allò que li toca de més a prop. És així com es troben els que defensen un canvi de la política d'immigració, en un castellà força estrany, al costat dels que desterren el capitalisme per sistema i com a sistema, per exemple. I encara més gent cridant diferents consignes i al mateix temps, creant una remor difícilment comprensible però que en el fons és molt clara: ja n'estan fins els... nassos d'aquells que manen, d'aquells que fan veure que manen i d'aquells manen sense que ningú els vegi ni els controli, i d'aquells que diuen que els representen i en el fons l'únic que fan es representar-se a ells mateixos. Que sàpiguen tots aquests individus que mentre no canviï alguna cosa de forma substancial hi haurà indignats que no pararan de sortir al carrer i manifestar-se.
Als Amics de la Lletja ens ha interessat més la queixa local. Malgrat l'èxit indiscutible i global del "no hi ha pa per a tant xoriço" hem descobert petites perles enmig dels indignats que recorrien els carrers de Lleida. Perquè aquí també tenim milers de motius per manifestar-nos en contra del que estan fent amb els nostres diners, els d'avui i els de demà, i que marquen la "garantia de futur" que ens han intentat colar. No pot ser que l'alcalde de Lleida Àngel Ros cobri més de 80.000€ anuals (13 milions de pessetes, senyora!) en un ajuntament amb un deute de més de 130 milions d'euros i amb les retallades que ja han començat i que continuaran. Són diners públics i en conseqüència cal fer-ne un ús més social i més just que no pas autocomplaent.
Són, aquestes darreres, reflexions compartides en una petita assemblea organitzada espontàniament amb dues senyores jubilades que van animar-nos la cloenda de la jornada de protesta a la plaça Ricard Vinyes i a qui estem molt agraïts d'haver pogut intercanviar punts de vista.

Els lleidatans cridant contra la Urbana

Indignació amb la guàrdia pretoriana del nostrat alcalde AngelRostèrix.

Els Amics de la Lletja tenim opinió

Hi ha gent que diu que no tenim propostes. Sí que en tenim. Tenim propostes i sabem criticar constructivament. Tenim la sort de no rebre un euro de l'ajuntament (ni el volem), per tant, tenim llibertat de pensament. De moment, a la manifestació.

¡Qué me voy a Barna, Pepe!

La FilmoLletja presenta aquesta pel·lícula protagonitzada per Ángel Ros i amb l'actuació estelar del desaparegut José Montilla.
Un alcalde que, avorrit el seu oasi socialista lleidatà, decideix emprendre l'aventura de la Generalitat per veure món i fer-se un nom més enllà del Polònia.
 
Oferta pels Amics de la Lletja: un parell de COGOMBRES en comprar una entrada.

Tuno Negro

Sessió golfa a la Filmolletja... el tuno negro... perquè rojo fa dies que van deixar de ser-ho :D

La gran familia

Un clàssic del cinema espanyol del s. XX.
Protagonitzada per Ros, Camps, Presseguer, Mestres, Mínguez i 10 més. Una gran família integrada per 15 persones que gaudien de molts privilegis i seguien despilfarrant a costa de totes les lleidatanes i lleidatans.

Todo sobre mis obras

Dins del cicle de cinema espanyol, la FilmoLletja presenta Todo sobre mis obras.
Gran pel·lícula i millor actor.

Oferta pels Amics de la Lletja: 10% menys d'incomoditat a les rotondes.

Atracción fatal

La FilmoLletja torna amb aquest thriller apassionant.
Per accedir al somni de la Paeria necessitava que el seu líder marxes a la Generalitat. Una història basada en l'avarícia que genera el poder. Qui té poder vol més poder. Amb el poble, però sense el poble.

Ciudad de Ros

Cinema clàssic a la FilmoLletja: la història d'un casc Antic d'una ciutat llunyana que moria dia a dia gràcies a la política urbanística de l'Ajuntament.

El nombre del Ros

Cinema històric a la FilmoLletja.
Ja ens ha arribat el remake d'El nombre de la Rosa.
Vigileu al passar els fulls del programa de Festa Major 2011 o la revista La Paeria.
No us xupeu el dit com ells es pensen que ens el xupem

Coca y chocolate

La FilmoLletja projecta aquesta pel·lícula alternativament al festival de cinema llatinoamericà.
La història d'un amor impossible per tal de conseguir el vot d'un poble cansat d'un alcalde que sempre té Lleida potes amunt.

El discurso del Ros

La FilmoLletja recupera la pel·lícula guanyadora de quatre Òscars:
El discurso del Ros.


Les entrades, a 10 euros (no us queixeu que anar a veure el Sergio Dalma en val unes quantes vegades més això).

Possibilitats de descomptes pels Amics de la Lletja.

Presentació NO OFICIAL de l'Aeroport Lleida-Alguaire

No tenim problemes en dir les coses pel seu nom. L'Aeroport de Lleida-Alguaire fa el seu primer any i hem cregut convenient fer-li un homenatge.

Oferta pels Amics de la Lletja: Pasta gratis amb el cafè a la cafeteria de l'aeroport.*

* Vàlid només pels amics majors de 67 anys residents a Alguaire.

El que es gasta Lleida amb les noves infraestructures

Crítica del vídeo de l'Ajuntament de Lleida: http://www.youtube.com/watch?v=-x4ENl1z80w
No ens deixen fer cap comentari ni valorar-lo, així que aquesta és la nostra resposta.

Toma el dinero y corre

Cicle de cinema clàssic a la FilmoLletja: abans que s'acabi el txollo de l'alcaldia TOMA EL DINERO Y CORRE!

Oferta pels Amics de la Lletja: DVD de regal amb tot el que s'ha gastat l'alcalde els últims anys. No t'ho perdis!