El nou servei de radars a Lleida (lleidaalminut.com)

Els nous radars ja són aquí i la seva arribada no ha estat pas lliure de polèmica. El concurs va quedar desert ara fa un any perquè una de les firmes que integraven la UTE licitant investigada per la justícia per presumpta implicació en casos de corrupció. Un any després, Arnó, que ja formava part d’aquella UTE s’ha després d’aquesta empresa i ha guanyat el concurs.
Des de l’entorn del poder de la Paeria el missatge és clar: no corris i no seràs multat. En això absolutament d’acord. Però aquest no és el debat real. El debat real no pot ser exclusivament el de que es vol reduir la sinistralitat o la contaminació acústica. En això tots estem d’acord. Estem d’acord en sancionar l’incívic al voltant. Però també volem obrir un altre debat i que és el que ens hauria de preocupar. Aquest debat no és altre que el de la privatització encoberta del servei.
Les privatitzacions, externalitzacions de serveis o com li vulguin dir formen part de la política ideològica de l’Ajuntament de Lleida. D’aquells serveis públics que l’Ajuntament creu que els interessos privats –4 grups empresarials que sempre s’ho queden tot- en poden treure negoci la política és la de privatitzar. Ho hem vist amb l’enllumenat o amb transport públic. I també amb la privatització de la via pública mitjançant la zona blava.
L’Ajuntament de Lleida pagarà 1,6 milions d'euros per 4 anys de concessió del servei de radars. Això vol dir que a priori, aquests diners, l’Ajuntament els espera recuperar en els propers 4 anys. I com resulta que aquest servei de radars, encara podrà donar molt més, un 31,5% de la recaptació serà per l’empresa adjudicatària. Això si que és un benefici industrial! Us imagineu que aquest servei estigues municipalitzat i els beneficis revertissin en els menjadors de les escoles bressol, en el manteniment de la via pública o en serveis per la nostra gent gran?
De moment, seguirem imaginant.

Carta oberta a un ajuntament desesperat (lleidaalminut.com)

Aquesta columna lletja és una resposta a un article publicat per José Crespin, actual gendre i cap de gabinet de l'alcalde de Lleida, en el bloc "MOVILIZATE" de la Joventut Socialista de Salou el mes de maig de 2005, i que hem descobert fa poc gràcies a una piulada pública de l'amic lleig @osistere, a qui volem agrair per endavant que ens deixi anomenar-lo des d'aquí. Podeu llegir el text original en aquest enllaç però, per si de cas l'esborressin, us adjuntem la captura de pantalla. Fa molt que ens coneixem. De fet, us coneixem nosaltres perquè vosaltres encara no sabeu qui som i només apunteu a teories de la conspiració. Des del 1979 la nostra memòria no recorda un altre govern a la Paeria de Lleida que no sigui socialista, llevat d'un personatge nefast que es deia Oronich. Malauradament només coneixem una manera de manar: la d'endeutar-se sense límit i col·locar familiars i amics -amb carnet- a l'ajuntament. És una pena que una dels pocs cops que ens responeu sigui el gendre l'alcalde dient que amb el seu sou contribueix a pagar sanitat de malalts com nosaltres. Que teniu contra nosaltres? Us rebenta que no seguim el vostre clientelisme o som d'aquells ciutadans dels que l'alcalde és enemic acèrrim? Recordeu que deia Ros el dia de les eleccions del 2003? Ai no, calla, que va entrar per la porta del darrera i es va fer alcalde sense que ningú el votés, com l'Ana Botella. Si que ens haguéssim pogut estar calladets i abraçar el populisme que practiqueu des de sempre però ja ens hem acostumat al vostre món de fantasia, on tot és bonic a Lleida, sobretot al casc antic, per posar un exemple. No us tenim rancúnia, sinó tot el contrari. Ens feu pena, molta pena. Ens fa pena que durant tot aquest temps la nostra ciutat hagi malgastat tants i tants diners. Ens fa pena que aquest alcalde hagi sigut tan protagonista dels mitjans afins. Ens fa pena que no hagi donat a molts dels joves de Lleida les oportunitats i suport que mereixien i en canvi els hagi ofert ser com a molt mileuristes treballant per les grans superfícies que han enfonsat el comerç local que tant defenseu.

Sabeu quina és la diferència entre nosaltres i vosaltres? Que algun dia deixareu de governar i s'acabarà el "cortijo" que teniu muntat i que penseu que és vostre (mireu la Diputació de Barcelona). Però nosaltres seguirem denunciant el que passi a Lleida,  perquè aquesta ciutat no es mereix tenir el govern que ha tingut. I sabeu què ens fa forts? Que som lliures de qualsevol disciplina de partit i els que ens segueixen s'adonen que no tot és el full parroquial "filoROSista" que envieu a les bústies pagat amb els diners del contribuent.
Això és el que fa gran la democràcia: quan vinguin les properes eleccions us tocarà visitar avis i abraçar nens petits, però els Amics de la Lletja ja s'encarregaran, entre tots, de recordar-vos allò que heu dit i no heu complert, aquelles taxes que heu pujat, aquell IBI... i valorant la vostra gestió els ciutadans tindran l'arma més poderosa que poden tenir sobre vosaltres: el seu vot, el poder del seu vot.

En resposta a l'editorial de l'AraPonent del 05/06/2013

Aquest migdia hem llegit amb força interès l'editorial "Els amics de la fura lletja de Ponent" que ha publicat l'AraPonent, el diari digital de les terres de Ponent i on, entre altres coses, se'ns esmenta.

Valorem positivament que l'AraPonent hagi anomenat diferents col·lectius que en altres mitjans de comunicació de la ciutat que banya el riu Segre no existeixen per raons únicament de censura. Sabem que, en el nostre cas, no és la primera vegada que ens esmenta i esperem que les trucades que pugui rebre del cap de gabinet (i gendre) de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, o d'algun altre afí del partit no siguin molt dures per al diari.

Dit això, no volíem deixar passar l'ocasió per fer algunes consideracions sobre el contingut d'aquest editorial i aprofitar per confirmar o desmentir algunes de les coses que s'hi diuen:

· Els Amics de la Lletja no han format mai part de cap partit polític, i molt menys de CiU. Ens fa molta gràcia que ens relacionin amb un o altre partit i des d'aquí demanem disculpes a tots aquells o aquelles que hagin pogut ser acusats injustament d'ésser "lletjos" com nosaltres. No obstant això, a tots els polítics de Lleida els diem: "ja us agradaria que fóssim dels vostres" perquè l'oposició que estan fent els partits els darrers anys a la Paeria, ja sigui dins o fora de l'Ajuntament, és una merda. Que l'oposició municipalista ferma l'hagin de fer uns altres és una llàstima.
Si existim i rebem e-mails de denúncia cada dia potser és perquè la ciutadania no se sent representada per aquells que, havent resultat elegits democràticament, cobrant un sou pagat amb els diners del contribuent i tenint potestat per reivindicar les seves preocupacions, no volen o no poden fer-li cas.

· No tenim el gust de conèixer PZepol tot i que ens té sorpresos l'estima i afecte que ens té en forma de retuits i esments. Si els Amics de la Lletja ha esdevingut font d'origen d'aquest o altres avatars crítics amb el que està passant amb la ciutat de Lleida -i el seu deute- benvinguts siguin. Els Amics de la Lletja, a diferència d'altres, ni ha costat mai un euro a l'administració pública -no ens subvencionen- ni ha dedicat recursos públics destinats a una altra finalitat per a la tasca que fem i seguirem fent mentre no hi hagi un canvi dràstic en la manera de governar la ciutat.

· És ben cert que restem en l'anonimat, però no per això se'ns pot acusar de perdre credibilitat. En aquest sentit, quan les nostres publicacions són una ironia o una befa queden perfectament identificades (us recomanem la secció de la FilmoLletja, on riureu una estona), ara bé, quan la informació que rebem és prou seriosa procurem contrastar-ho amb els escassos mitjans dels que disposem, perquè n'hi ha uns quants -del partit, és clar- que estan esperant un error nostre per llançar-nos la cavalleria per sobre, i se'n moren de ganes. Els Amics de la Lletja creiem sincerament que, per sobre del personalisme d'un o varis autors, el que importa realment és el missatge.

Som fills dels nostres pares i mares que s'han guanyat la seva feina a base de treballar i no pas pel seu cognom o el seu carnet. Ni hem estat mai a les llistes de cap partit ni hem sigut escollits càrrecs electes o de confiança, i qui no vulgui entendre que uns quants ciutadans fora de la casta puguin rebel·lar-se i criticar la realitat que els envolta és que no entén la nova societat 2.0 que ja és una realitat i que ha vingut per quedar-se.

Declaració de Sobirania Populista (lleidaalminut.com)

Ahir, 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va aprovar, per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions, la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. El que havia de ser, una vegada més, una votació marcada per la disciplina partidista dels grups parlamentaris -sense donar llibertat de vot als seus diputats- ha tingut però la seva anècdota: 5 dels 20 representats del PSC al parlament van marxar de l'hemicicle en el moment de la votació.
Un d'aquests cinc "díscols" ha estat, com no podia ser d'una altra manera, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, el mateix que el 22 de juliol de 2011 deia que es dedicaria a temps complert a l'ajuntament que governa i que ara té l'únic escó socialista per Lleida, perquè el PSC no en va treure cap més.
En una jornada considerada per molts d'històrica era evident que les ànsies de notorietat de Ros no podien quedar amagades en el gruix de vots del sí, el no o l'abstenció. Sens dubte, el titular de la premsa catalana avui se centra en aquests cinc rebels que han creat una escletxa en el si del seu partit i, mirant de situar-se al mig a cada càmera que l'enfoca, Ros i el seu somriure per defecte.
No obstant això, el populisme de l'alcalde, amb l'experiència obtinguda aquests darrers anys, mesura prou bé els seus riscos. La joia de la corona mediàtica hagués sigut votar a favor de la declaració de sobirania i acaparar així tots els focus mediàtics, en ser l'únic socialista que ha tingut valor de fer-ho. Aleshores només ell seria el protagonista, però el cost polític era massa gran: la possibilitat d'aquesta suposada insubordinació potser li hauria costat el càrrec i l'expulsió del partit, i amb això, la pèrdua del seu feu, on col·locar familiars i amics, i la seva estimada alcaldia, amb el sou de més de 80.000 euros anuals i altres extres que paga el contribuent lleidatà.
Amb aquesta decisió Ros es manté al PSC i al Parlament, esperant que la crisi del seu partit provoqui un canvi de líder i llavors ell pugui treure el cap, a veure que aconsegueix, i torna a concedir entrevistes a tort i a dret marcant perfil propi, sense que el preocupi en absolut el dret a decidir o el subjecte polític i jurídic sobirà del poble de Catalunya.