Perpetuar la dinastia

La setmana passada l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, tornava a aparèixer a la premsa per anunciar que no es tornaria a presentar a l'alcaldia. La notícia -de credibilitat dubtosa, tenint en compte qui ho diu i no pas qui ho escriu- és un nou intent populista de Ros de tornar a la llum pública, donant material a l'audiència al més pur estil Ana Rosa Quintana quan va dir per televisió que esperava bessonada. No obstant l'interès, ha passat força desapercebut pel lector català, que ja ha oblidat aquell senyor baixet de l'interior que va presentar-se a la secretaria del PSOE, de la comunitat autònoma de Catalunya, i que va amagar el cap sota l'ala a l'últim minut per no veure esquitxat el seu nom a una derrota dolorosa i sonora.
Aquells que han llegit detingudament l'article hauran experimentat una barreja de sensacions entre l'humor satíric i la preocupació: què vol dir que no es tornarà a presentar a menys que els ciutadans l'hi demanin "molt expressament"? És que cal una riuada de lleidatans manifestant-se pels carrers amb llàgrimes als ulls implorant al seu "estimat líder" que no se'n vagi? Si el que compta són les manifestacions públiques de la ciutadania, l'alcalde faria bé d'escoltar allò que li deien les tres o quatre últimes que han passat per la Paeria.
Per altra banda, és molt fàcil dir que tres mandats són raonables, especialment quan el primer et surt de franc. Qui coneixia Ros a les eleccions municipals de 2003? Ningú, perquè la cara que sortia a tota la propaganda socialista era la d'Antonio¹ Siurana, i a ell és a qui van donar la seva confiança els votants socialistes. Però Siurana va escoltar la crida de la conselleria d'agricultura i va deixar la Paeria en mans de Ros, que va tenir tres per donar-se a conèixer i fer-se fotos a totes les inauguracions que va poder. Tot plegat amb el suport incondicional d'IC-V i ERC, que van apuntar-se a la moda dels tripartits. Així els va anar als socis de govern, primer regalant una majoria absoluta a Ros el 2007 i desapareixent del consistori el 2011.
Per molt que Ros digui que complirà el seu mandat com alcalde, no hi ha dubte que acabarà seguint la tradició socialista de col·locar delfins abans que els votin perquè els mitjans afins facin la feina de promoció amb els diners de l'administració. A Barcelona Maragall ho va fer amb Clos i Clos amb Hereu. A Girona Nadal ho va fer amb Pagans. A Lleida Siurana ho va fer amb Ros. Això sí que és disciplina de partit.
Només queda el dubte de qui heretarà una Paeria amb més de 100 milions de deute acumulat, i que és possiblement una raó convincent per renunciar a la reelecció, perquè així el problema se'l carrega un altre. Els que aposten per Marta Camps (Miss Fields) creuen que l'han encertat, però no s'ha d'oblidar que Maria Burgués fou la número 2 de Siurana una pila d'anys i al final l'alcaldia se la va quedar un tal Ros. Qui sap, Lleida és una terra de presseguers...

¹Antonio, no pas Antoni, era el nom que apareixia a les paperetes per votar.