25N; esmena a la totalitat a Àngel Ros (lleidaalminut.com)

En els darrers dies de campanya electoral el lector haurà rebut a casa una propaganda particular. El lector s’haurà adonat que segueix el mateix format que la que reberen uns dies abans de Plataforma per Catalunya; petit plàstic de cel·lofana per deixar veure el missatge clar. Un missatge clar que no és altre que la cara de l’alcalde de Lleida amb el seu nom. El lector pensa –a hores d’ara encara hi ha algú que no conegui aquest home que està abonat a la foto i la costellada-, agafa la carta i la comença a mirar. L’agafa amb recels; coneixedor dels mals presagis i les mentides que l’acompanyaran però que, de ben segur, l’alcalde sabrà ornamentar amb filigranes per fer creure el que no és. L’agafa i s’arma de valor. Sap de sobres que per llegar segons què cal estar ben despert. La lectura sembla a priori àgil. Els continguts destacables estan en negreta.

Nou marc de relacions amb Espanya. Quin, el que defensava fa dos dies l’alcalde de Cornellà i pes pesant del PSc? Millorar la situació econòmica. Com? Quines receptes pot aplicar l’alcalde que més ha endeutat la ciutat. El lector reflexiona i comprova que en els darrers 8 anys ha pagat l’IBI de categoria 1 i el carrer té uns sots de vergonya. Ah clar, el lector aleshores s’adona que en 8 anys paga un 83% més.

Generi ocupació. El lector pensa, quina, la dels plans ocupacionals fomentats per l’ajuntament que dóna la feina a dit? La del seu gendre que ha acabat de cap de gabinet d'alcaldia. La del seu cosí Pere que és enginyer informàtic i treballa més hores que un rellotge per 800 euros al Parc de Gardeny?

Serveis públics de qualitat. El lector pensa amb la Berta, la seva filla de 2 anys. Ara els han incrementat la matrícula de l’escola bressol i 20 euros amb il·lusió per anar a la ludoteca. Fins ara la cuidava la tia Ramona, la germana del pare del lector, però va caure i no es pot moure gaire. I això que havien de fer un Centre de dia per la Gent Gran on el mercat de Cappont. Fantàstic per la tia Ramona que viu al Carrer del Bruc. Però el lector aleshores s’adona; que coi, si no tenien diners pels mobles. I de res servirà que facin un Museu d’Imagineria religiosa. La tia Ramona és molt devota però no es val, no podrà anar a passar-hi les tardes.

El lector comença a estar empipat. Continua la lectura.

Catalunya aspira a més. Desenvolupament nacional. Nova relació amb Espanya. Canviant la constitució i dret a decidir. El lector no s’ho pot creure. Encara recorda quan el dia 25 d’abril l’ajuntament encapçalat pel seu alcalde els va fer la vida impossible per celebrar la consulta del Dret a decidir. Recorda que a migdia es van quedar sense xarxa i que el regidor que participació no els feia ni cas. El lector estava entre els col·lectius que van organitzar aquella jornada. També recorda com el dia següent es va mofar de tots els que van votar.

Ens hi juguem molt en aquestes eleccions. Efectivament pensa el lector. Ens juguem tenir per uns anys més un alcalde que serà un verdader cadàver polític. No farà més que contribuir més en l’enfonsada. El lector coneix un munt d’amics del barri que aquestes sortides de to de l’alcalde les veuen poc assumibles per un que creu en Espanya. El lector és quan aleshores els hi diu que res, que tot és mentida, que el cor de l’alcalde pertany a Espanya però davant els esdeveniments, ell, astut com una guineu ja està treient el cap. Que es vegi que hi és.

Terres de Lleida, Pirineu i Aran. Què té a veure Aran amb Lleida? Per què una zona amb molta gent gran i dificultats de desplaçament ha de tenir com a centre neuràlgic Lleida quan viuen a 4 km de La Seu d’Urgell.

Hem transformat la ciutat. Què què? Hem endeutat la ciutat amb molta irresponsabilitat i creant coses pot rendibles per elles mateixes pensa el lector. Sí, mira per la finestra i allí davant la veu. La Llotja; el “mamotreto” que li ha pres la vista del riu.

Cos i ànima en defensa i promoció. Serà d’ell i dels seus interessos pensa el lector. El gendre, el xicot de la regidora que està allí, aquella altra a qui aviat donarem feina.

Alcalde de Lleida i cap de llista del PSC a les eleccions del Parlament de Catalunya acaba. Cap de llista. Això no n'era en Pere Navarro? pensa el lector. Mare meva, aquest home encara no s’ha assabentat que va perdre la batalla interna. El lector aleshores pensa; si només entra ell de diputat, assumirà el fracàs o dirà que tot va perfecte com sempre.

El lector no és ruc. El conjunt d'electores i electors tampoc. No perdem l’esperança.

Ah, per cert, el lector també ha trobat un error gramatical. No està de més que les paraules concordin.

Estimes la cadira, no pas Lleida (lleidaalminut.com)

L'alcalde de Lleida, Àngel Ros, li ha agafat el gust en això de presentar-se a les eleccions, ja sigui a les municipals o a les autonòmiques. És una excusa perfecta per sortir cada dia als mitjans de comunicació menjant canapès, visitant fàbriques, petonejant criatures indefenses i cridant consignes arcaiques des de púlpits casualment muntats per l'ocasió -com fan tots els partits polítics- tot plegat pagat amb els impostos dels contribuents.
La campanya de Ros no decep cap dels seus fidels perquè no és gens original. Analitzant-la per sobre tenim, en primer lloc, un logotip molt petit en comparació amb el nom de Ros, fruit del personalisme del nostre alcalde, però per molt que ho vulgui amagar, Ros es presenta sota un partit que és el mateix que Navarro i Rubalcaba. En segon terme el lema "estimem les terres de Lleida" no ve a dir absolutament res: què estima Ros? El sou de més 80.000 € anuals que s'ha posat a sí mateix gràcies a la majoria absoluta? La disposició de fons públics per fer viatges en cotxe oficial a Barcelona per promocionar-se? Això sí que és amor! Finalment els ja tradicionals compromisos amb la ciutadania, on Ros segueix sense mullar-se en res i fa servir verbs mítics de les seves campanyes anteriors com "vetllarem", "prioritzarem", "impulsarem", "millorarem"... però cap acció concreta, no fos cas que se n'incomplís algun.
El que ha oblidat Ros és que comença aquesta campanya electoral enganyant la ciutadania, perquè presentar-se a les autonòmiques no és dedicar-se en exclusiva a l'Ajuntament, que prou feina suposa, tal com es va comprometre. Segurament estar dins el parlament quan Navarro sofreixi la davallada que totes les enquestes li pronostiquen li donarà l'oportunitat tan desitjada d'erigir-se com el nou líder i salvador dels socialistes catalans, que és l'objectiu pel qual Ros es presenta a aquestes eleccions realment.
Els de màrqueting del partit, no obstant això, li han jugat una mala passada: als cartells que han penjat per les terres de Lleida Navarro apareix sobre un fons blanc i clar, però la fotografia de Ros resulta força enfosquida. Un futur negre? Fixeu-vos-hi i traieu les vostres conclusions.

Vendre fum a Rambla de Ferran (lleidaalminut.com)

Град Ллейда. Централна улица. de Petio16 a bg.wikipedia.org

Sembla que a l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, ni la situació econòmica actual ni els canvis de polítiques pressupostàries -que s'han generalitzat en forma de retallades- en els temps que corren hagin fet variar la seva dèria per fer obres per tota la ciutat malgrat no tenir un euro a la caixa.
Tal com vanagloriar-se d'haver augmentat el nombre de places a les escoles bressol en els darrers anys per descobrir més tard que les taxes que hauran de pagar els pares pugen de la nit al dia un 50%, Ros recupera ara el projecte estrella que ja va insinuar en la seva darrera campanya a les municipals: la remodelació de la Rambla de Ferran.
Amb la col·lecció d'eufemismes amb que l'alcalde ens té acostumats, com "dinamitzar", "desenvolupar un nou disseny urbanístic", o fer un "projecte de recuperació", el que vol fer Ros realment és gastar-se 2 milions d'euros (més de 300 milions de pessetes, senyora!) en aixecar el paviment de la Rambla de Ferran i col·lapsar el trànsit amb el mateix èxit amb que ja ho va fer quan es va inventar la nova plaça Ricard Vinyes o la rotonda de Passeig de Ronda amb la N-IIa. Tot sigui per compartir la suposada inquietud dels veïns per revitalitzar la zona.
Resulta que no hi ha diners perquè el govern de la Generalitat i el central no paguen allò que deuen, i per això la guàrdia urbana es dedica a fer controls per tot Lleida, per veure si recapten alguna cosa més amb les seves multes. Mentrestant l'Ajuntament es dedica a fer estudis de mobilitat, convocar un concurs d'idees -que de concurs no en té res, perquè el que s'acabi fent a la Rambla ja se sap qui ho farà i quant s'endurà de l'erari públic per fer-ho- i fer veure que ja s'han començat unes obres que, avui en dia, no són prioritàries. Aquests diners podrien servir per finançar part de l'increment de taxes que l'Ajuntament vol aplicar, i que sí que beneficiarien als ciutadans de Lleida, però, és clar, fa dies que l'alcalde no inaugura res. Ja en deu tenir ganes.

Ros i l'Ecce Mono lleidatà (lleidaalminut.com)

L'alcalde de Lleida, Àngel Ros, va assistir finalment a la manifestació per la independència de l'11 de setembre que va tenir lloc a la ciutat de Barcelona. En paraules seves: "per patriotisme català".
Potser sorprendrà als lleidatans votants socialistes, catalanistes, federalistes (i més -istes sense gaire sentit) aquest canvi de rumb perquè aquest Ros és el mateix que dos anys abans titllava d'aventura la consulta sobre la independència realitzada a Lleida i celebrava la baixa participació en el referèndum afirmant que la ciutadania havia demostrat seny amb el futur del país. A nosaltres no, perquè és una fugida endavant en el continu afany populista d'un aspirant a la presidència de la Generalitat que, de moment, ja ha fracassat dins del seu propi partit.
Tal como l'ara famós Ecce Homo Ros ha esdevingut una obra d'escàs valor, després del 12è congrés del PSC, dins del seu propi partit. No oblideu que, per por a la derrota, Ros acabà amagant el cap sota l'ala dins de la candidatura de Joan Ignasi Elena, i ha acabat ocupant un càrrec residual dins de la direcció.
A partir d'aquí Ros ha volgut restaurar-se, però sembla que vulgui seguir el mateix camí que l'obra del poble de Borja, i s'ha posat en mans d'assessors que tenen els mateixos coneixements de política que l'octogenària Cecilia Giménez en qüestions d'art i restauració.
Així, a través dels vídeos que apareixen penjats a la xarxa, observem a Ros rodejat del sector catalanista del PSC amb un lema com "Catalunya és estat i som Europa", que ratlla la ridiculesa intel·lectual, i deixant perles com que "l'11 de setembre sirà representatiu de l'aspiració nacional d'aquest poble", parlant de "reivindicacions de la nostra identitat nacional, que fins i tot en la clandestinitat hem fet" o que "se'ns reconegui aquests drets com a nació".
Tal com ha quedat restaurat l'Ecce Homo, batejat ja com l'Ecce Mono, el resultat d'aquest canvi és catastròfic, borrós i irreconeixible per a Ros, i li barra el pas definitivament a les ànsies de poder que Ros anhela i que passen pel parc de la Ciutadella. Li queda el consol de quedar-se com alcalde a Lleida, incomplint la seva paraula de no tornar-se a presentar, però torna a aconseguir un dels seus propòsits constants: tornar a sortir als mitjans de comunicació i engrandir una mica més el seu populisme, ja desbocat.

"Autovía" hacia el cielo

Nou curtmetratge per a la mostra de cinema lletjolleidatà: els Amics de la Lletja tenim una teoria alternativa sobre la nova autovia A-14 entre Alguaire i Almenar.

Oferta pels Amics de la Lletja: entrada gratuïta + cafè a l'aeroport de Lleida-Alguaire en dia feiner.

IBI: em negaràs tres vegades

A l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, se li podran tocar moltes coses, perquè sempre té a punt aquella càmera de televisió o aquell diari fidels on fer públiques totes les seves idees populistes i acusar l'oposició d'enganyar a la ciutadania. Ara bé, si un toca -ni que sigui una miqueta per sobre- l'església, llavors la cosa canvia.
Tal com Jesús li va dir a Sant Pere: "m'hauràs negat tres vegades" (Mateu 26,34), Ros s'ha oposat a cobrar l'IBI a l'església d'una manera rotunda, desafiant disciplina de partit, de vot o de la ideologia a la que pertany.
1a negació: s'ha oposat a la proposta del seu estimat líder, Rubalcaba, amb el matís que ell no pertany a la direcció del PSOE, sinó a la del PSC, com si algú a hores d'ara encara cregués que hi ha alguna diferència -bé, els que hi creuen potser són d'aquests que podríem anomenar socialistes utòpics- i s'ha permès la llicència de dir, com si fos un dirigent del PP, que "si volien canviar aquestes normes, ho havien d'haver fet mentre governaven". Au, ja la tens.
2a negació: ha dit que no a l'IBI eclesiàstic perquè s'hauria de canviar el concordat amb el Vaticà de l'any 1979, que sembla que sigui com la carta magna de la Constitució Espanyola, que de tan indissoluble i tant consens com va tenir en el seu moment no es pogués canviar mai, llevat, és clar, que els obligui Europa i calgui fer una reforma laboral. Llavors sí que es pot tocar. Aquesta és la sobirania nacional que té Espanya envers el Vaticà?
3a negació: aquesta no l'ha dit però de ben segur que la pensat, i és que si Ros apliqués aquest tribut a l'església a Lleida, tenint en compte que és la capital que té l'IBI més car de tot Espanya, la diòcesi potser acabaria arruïnada i hauria de vendre patrimoni. Això Déu nostre senyor no li perdonaria mai a l'alcalde, pobret.

Etiamsi omnes, ego non, Àngel. I A l'instant, va cantar el gall (Mateu 26,74).

Perpetuar la dinastia

La setmana passada l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, tornava a aparèixer a la premsa per anunciar que no es tornaria a presentar a l'alcaldia. La notícia -de credibilitat dubtosa, tenint en compte qui ho diu i no pas qui ho escriu- és un nou intent populista de Ros de tornar a la llum pública, donant material a l'audiència al més pur estil Ana Rosa Quintana quan va dir per televisió que esperava bessonada. No obstant l'interès, ha passat força desapercebut pel lector català, que ja ha oblidat aquell senyor baixet de l'interior que va presentar-se a la secretaria del PSOE, de la comunitat autònoma de Catalunya, i que va amagar el cap sota l'ala a l'últim minut per no veure esquitxat el seu nom a una derrota dolorosa i sonora.
Aquells que han llegit detingudament l'article hauran experimentat una barreja de sensacions entre l'humor satíric i la preocupació: què vol dir que no es tornarà a presentar a menys que els ciutadans l'hi demanin "molt expressament"? És que cal una riuada de lleidatans manifestant-se pels carrers amb llàgrimes als ulls implorant al seu "estimat líder" que no se'n vagi? Si el que compta són les manifestacions públiques de la ciutadania, l'alcalde faria bé d'escoltar allò que li deien les tres o quatre últimes que han passat per la Paeria.
Per altra banda, és molt fàcil dir que tres mandats són raonables, especialment quan el primer et surt de franc. Qui coneixia Ros a les eleccions municipals de 2003? Ningú, perquè la cara que sortia a tota la propaganda socialista era la d'Antonio¹ Siurana, i a ell és a qui van donar la seva confiança els votants socialistes. Però Siurana va escoltar la crida de la conselleria d'agricultura i va deixar la Paeria en mans de Ros, que va tenir tres per donar-se a conèixer i fer-se fotos a totes les inauguracions que va poder. Tot plegat amb el suport incondicional d'IC-V i ERC, que van apuntar-se a la moda dels tripartits. Així els va anar als socis de govern, primer regalant una majoria absoluta a Ros el 2007 i desapareixent del consistori el 2011.
Per molt que Ros digui que complirà el seu mandat com alcalde, no hi ha dubte que acabarà seguint la tradició socialista de col·locar delfins abans que els votin perquè els mitjans afins facin la feina de promoció amb els diners de l'administració. A Barcelona Maragall ho va fer amb Clos i Clos amb Hereu. A Girona Nadal ho va fer amb Pagans. A Lleida Siurana ho va fer amb Ros. Això sí que és disciplina de partit.
Només queda el dubte de qui heretarà una Paeria amb més de 100 milions de deute acumulat, i que és possiblement una raó convincent per renunciar a la reelecció, perquè així el problema se'l carrega un altre. Els que aposten per Marta Camps (Miss Fields) creuen que l'han encertat, però no s'ha d'oblidar que Maria Burgués fou la número 2 de Siurana una pila d'anys i al final l'alcaldia se la va quedar un tal Ros. Qui sap, Lleida és una terra de presseguers...

¹Antonio, no pas Antoni, era el nom que apareixia a les paperetes per votar.