Ahir, 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va aprovar, per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions, la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. El que havia de ser, una vegada més, una votació marcada per la disciplina partidista dels grups parlamentaris -sense donar llibertat de vot als seus diputats- ha tingut però la seva anècdota: 5 dels 20 representats del PSC al parlament van marxar de l'hemicicle en el moment de la votació. Un d'aquests cinc "díscols" ha estat, com no podia ser d'una altra manera, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, el mateix que el 22 de juliol de 2011 deia que es dedicaria a temps complert a l'ajuntament que governa i que ara té l'únic escó socialista per Lleida, perquè el PSC no en va treure cap més.
En una jornada considerada per molts d'històrica era evident que les ànsies de notorietat de Ros no podien quedar amagades en el gruix de vots del sí, el no o l'abstenció. Sens dubte, el titular de la premsa catalana avui se centra en aquests cinc rebels que han creat una escletxa en el si del seu partit i, mirant de situar-se al mig a cada càmera que l'enfoca, Ros i el seu somriure per defecte.
No obstant això, el populisme de l'alcalde, amb l'experiència obtinguda aquests darrers anys, mesura prou bé els seus riscos. La joia de la corona mediàtica hagués sigut votar a favor de la declaració de sobirania i acaparar així tots els focus mediàtics, en ser l'únic socialista que ha tingut valor de fer-ho. Aleshores només ell seria el protagonista, però el cost polític era massa gran: la possibilitat d'aquesta suposada insubordinació potser li hauria costat el càrrec i l'expulsió del partit, i amb això, la pèrdua del seu feu, on col·locar familiars i amics, i la seva estimada alcaldia, amb el sou de més de 80.000 euros anuals i altres extres que paga el contribuent lleidatà.
Amb aquesta decisió Ros es manté al PSC i al Parlament, esperant que la crisi del seu partit provoqui un canvi de líder i llavors ell pugui treure el cap, a veure que aconsegueix, i torna a concedir entrevistes a tort i a dret marcant perfil propi, sense que el preocupi en absolut el dret a decidir o el subjecte polític i jurídic sobirà del poble de Catalunya.
